castellà

La cultura popular és tot allò que el poble pensa, canta, juga, conta i creu. Són coneixements que abans, temps era temps, s'aprenien de forma espontània, com una part del procés de socialització. Els xiquets escoltaven les persones grans, i les persones grans els ensenyaven cançons, jocs, plantes medicinals... Ara, transmissió s'ha trencat. I es fa necessari que anem a buscar aquelles persones que encara mantenen la cultura popular en el record. Les persones que m'agrada anomenar els guardians de la memòria.

Recorde amb emoció la primera vegada que vaig entrevistar una persona i vaig gravar un parell de rondalles. Era la senyo Pepica, una veïna de la meua àvia. La coneixia de tota la vida. M'havien demanat un treball per a l'escola, i necessitava entrevistar algú que no fóra de la família. Ella em relatà, amb una màgica senzillesa, la història de "La favera màgica" i "Peret i Margarideta". Amb el temps, llegint, vaig descobrir que les històries de la senyo Pepica eren conegudes i contades a Europa, a Àfrica, a Àsia, a Amèrica... amb un fil conductor força similar, i molts detalls diferents. Aquesta és la màgia de la cultura popular. Tots els éssers humans la compartim, però l'hem feta nostra d'una forma diferent: com el llenguatge i les llengües. Un exemple de la necessitat de preservar i divulgar la riquesa cultural del món.

castellà

El treball de camp per a l'estudi i anàlisi dels costums de les poblacions es realitza des que l'antropologia es va interessar per l'altre en el segle XIX, des d'una perspectiva etnològica. Però l'interès per l’enregistrament d'entrevistes per a l'estudi i recuperació de la tradició oral, el folklore i l’etnopoètica va tenir lloc en el recent segle XX. 

Els narradors i narradores orals disposem de moltes fonts d'informació directa, tantes com persones puguem entrevistar. A més, la xarxa ens possibilita acostar-nos als corpus que hi ha enregistrats i augmentar així el nostre repertori directament de les fonts orals. 

Us mostrem aquí una petita recopilació d'alguns dels recursos en castellà, català, gallec, euskera i portugués, que podem trobar en Internet. El criteri de selecció ha estat solament referenciar aquelles pàgines que disposen de material audiovisual i/o sonor i que estiga classificat per categories.

Els enllaços direccionen de manera directa a aquells apartats de les pàgines on es troben  els arxius que són d'interès per a la recuperació de la tradició literària oral. Encara que la majoria de pàgines disposen d'altres informacions, amb suficient continguts per a perdre's en elles. 

castellá / anglés / euskera / gallec

castellà

Diuen que en el fantàstic món de les rondalles hi ha un enigmàtic castell anomenat d’Iràs i no Tornaràs, també es parla d’Aliorna o Liorna, una terra on qui hi va no en torna –o potser és “qui hi va no hi torna?”-, i de llumenerets blaus que indiquen al viatger que allà, en aquell punt llunyà que just just es destria brillant entre la fosca, hi ha unes cases on s’hi escondeix quelcom fascinant i secret... L’espai de les rondalles és un espai genèric, sovint poc detallat, format per camins que es bifurquen i boscos espessos, hostals providencials, cases on hi surt por cada nit, jardins subterranis on el cel i el sol hi llueixen com si fossin sobre la terra i no dins les seves entranyes, coves que encobreixen mil perills inconeguts, palaus lluents d’encantament i castells que defensen i amaguen, que mostren i atreuen, que són alhora fita i punt de partida.

El castell és, doncs, un escenari habitual a les rondalles de la nostra àrea cultural. A vegades no es fa gaire diferència entre palau, fortalesa i castell, són termes que s’usen gairebé com a sinònims. Però, en principi, la fortalesa té una funció bàsicament defensiva, el palau una funció essencialment residencial i el castell combina ambdues. Així, els castells solen estar situats en indrets estratègics –sovint en llocs elevats per controlar el territori- i voltats de muralles que els defensen de qualsevol atac i des de les quals hom pot atacar l’enemic. Sovint són bastits en indrets que delimiten i guarden les fronteres. Complementen les sòlides murades altes torres dins les quals aixoplugar-se del perill i des de les qual poder veure ben lluny, fins a l’horitzó. I sovint els castells es troben voltats per un fossat que es pot omplir d’aigua i així reforçar-ne l’aïllament i la defensa. Però també compten amb espais d’habitatge: sales, cambres, cuines... on desenvolupar una vida de comunitat o de família.

castellà

En el meu primer any de carrera feia el recorregut Castelló - València anada i tornada cada dia. M'alçava abans de les 6 del matí, el meu pare ens portava amb el cotxe a l'estació a la meva germana i a mi i llavors agafàvem el tren fins l'estació del Cabanyal. Un cop allà encara ens esperava el 81, l'autobús que recorria i encara recorre, tota l'avinguda Blasco Ibáñez per a finalment deixar-nos a la facultat d'història abans de les 8 del matí. 

Alçar-se tan prompte era terrible i el tren era un d'aquells civis amb molt poques parades, que travessaven la plana gairebé en silenci. Perquè encara que cada dia ens trobàvem pràcticament les mateixes cares i sèiem en els mateixos llocs, no estaven els ànims per a molta conversa. 

Hi ha gent que fins que no surt el sol i s'ha pres un bon cafè, no és persona. Jo no prenc cafè i puc posar-me a parlar inclús amb el pijama encara posat, però la sortida del sol, això sí, això sempre m'ha impressionat. I ja que estàvem desperts, doncs veure sortir el sol des del seient del rodalies, era un espectacle que quasi compensava per la matinada i el vagó silenciós.

Aquella tardor havia començat a llegir El Senyor dels Anells. I m'encisava tant, que llegia per tot arreu i a tothora. També al tren. Llavors em va ocórrer que quan anava llegint concentrada i en algun moment alçava la mirada i observava el paisatge, ho veia tot d'una forma nova, diferent. I vos puc prometre que vaig començar a mirar les muntanyes d'Almenara, que és un dels pobles del camí, com mai abans les havia vistes. Com si les veiés per primera vegada, com si aquell paisatge s'hagués impregnat una mica de la màgia de llibre. I em vaig adonar que encara que sempre havia pensat que la Terra Mitjana, si estava en algun lloc era en els boscos d'Escandinàvia,  potser jo també vivia en un país meravellós, un país de castells.

castellà

Visc en un poble de La Segarra, a Lleida, i gairebé sempre treballo a Catalunya. La major part de les sessions de contes que faig són en català i per a públic infantil o familiar bilingüe, i les porto a terme a biblioteques, escoles o museus.

Com que em disposo a parlar d'espectacles, sessions i projectes de contes en els que no faig servir la meva llengua materna, vull donar algunes explicacions prèvies.

Parlo cinc idiomes per necessitat, per amor, per convicció i per curiositat.

Els meus dies comencen amb un bon esmorzar i un "Bon dia" en català.

El jazz és a casa el pa nostre de cada dia. 

El suec és el trineu que llisca muntanya avall, riure i joc, records d'infantesa.

El portuguès és a la panxa, als meus amors de joventut i a les cançons que canto.

En castellà transcorren els somnis, pensaments i desitjos.

Entre ells es visiten, ensopeguen, es confonen, s'envaeixen i s'ajuden.

castellà

Explicar contes en dos idiomes no hauria de tenir cap altre complicació que saber els idiomes (evidentment). Els idiomes s’aprenen i són un element mecànic que serveix per comunicar-nos... tot i que el millor, sobretot a l’hora d’explicar, és que no s’hagin hagut d’aprendre sinó que vinguin de sèrie, que se sigui bilingüe. Quan s’explica és més pràctic concentrar-se en les idees que es volen transmetre sense haver-se d’entretenir buscant les paraules per fer-ho, perquè el conte flueixi. 

Un servidor és bilingüe i en aquest sentit mai he tingut problemes a l’hora d’explicar contes. El que sí he tingut han estat dubtes a l’hora de triar un repertori fora del meu àmbit lingüístic.

“L’idioma és el principal vehicle d’expressió de les cultures”, del que es desprèn que a cada llengua li correspon una cultura diferent, una forma concreta d’entendre el món, una mitologia, uns referents.

És clar que de la mateixa manera que s’és bilingüe, també es pot ser bicultural... però sempre una d’aquestes cultures és més marcada que l’altre.

Quan a fora de Catalunya, en el meu cas, he observat el que explicaven altres narradors i la reacció del públic, sovint he sentit la necessitat de canviar la forma d’explicar, perquè he pensat que els meus referents no s’acabarien d’entendre prou bé.