Els contes ens apropen
M'he proposat parlar sobre marges, línies, fronteres… sobre tot allò que ens separa i de com els contes ens uneixen. Vivim en un societat fragmentada, ordenada per edats, colors, capacitats, malalties. Una societat que margina els seus majors, amaga la diversitat, obvia la pobresa. Una societat en la qual tot allò que surt dels límits de la norma es destrueix, o s'ignora, està malalta. I l'art és una de les seves taules de salvació, un llenguatge comú, una comunió.
Narrar contes és un art que la majoria de les vegades, encara que no ho pretengui, serveix per a unir. En paraules d'Estrella Ortiz, en el seu llibre Contar con los cuentos: "Los cuentos acercan; hacen amigos, despiertan las ganas de comunicarse e intercambiar experiencas. Abren a la confianza mutua y la intimidad. Los cuentos conectan mundos, crean vínculos. Ayudan a reconocerse a través de las aventuras de los otros, adan a acercarse a los demás, pues muestran que todos viajamos juntos y vivimos la misma condición de seres humanos. Las historias nos hace tolerantes, compasivos." (2009, Palabras del Candil, pág. 15).
Del otro lado del árbol és un àlbum il·lustrat de Mandana Sadat (1998, FCE), que conté una única frase: “Érase una vegada”; una frase solitària que trenca murs infranquejables, salta muntanyes, acosta persones per molt lluny que es trobin, per molt diferents que siguin, per molt mal que comenci la relació… Una nena s'espanta al veure a una vella i aquesta es guanya la seva amistat contant-li un conte. Les separava un arbre, el mateix que a l'acabar la història els servirà a les dues per a recolçar les esquenes i mirar-se de reüll ruboritzades, amb la calor que dóna sentir-se acompanyades dibuixat a les galtes.
José Luís Gallego, narrador argentí, “cuentero”, com a ell li agrada anomenar-se, va dictar una conferència per al TEDx del Río de la Plata que es titulava “Contando des de los márgenes” ; no us la perdeu. Hi plantejava com reconstruir el teixit social des dels contes, com animar-se a donar el pas davant d’allò desconegut, com superar la disjuntiva de fugir o atacar. Així que li hem demanat ens escrivís un article reflexionant sobre aquest tema i la seva experiència de contar de l'altre costat de la línia; i ens ha regalat un preciós relat del que va viure en la Universidad Nacional de San Martín, dintre de la presó Nº 48 de José León Suárez.
Mon Mas i Blai Senabre d’ANIN han escrit “Contar en l'hospital ” juntament amb Irene Costa, coordinadora de AFANOC, una associació present en el servei de oncopediatria i hemodiàlisi de l'Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. Aquestes dues associacions uneixen les seves energies perquè, a través dels contes, aquests nens hospitalitzats puguin anar lluny, trencar les portes i finestres i sortir volant.
De marges i fronteres hi ha fora de nosaltres, com hem vist, però també resideixen en el nostre interior i allí on més mandra fa mirar. Em refereixo als tabús, aquests límits que hi ha en nosaltres que, sols nomenant-los, els oïdors carrisquegen les dents, arquegen les celles i axinen els ulls. Són aquests límits que en situacions quotidianes, hem decidit no traspassar, aquests llocs on no volem mirar perquè ens treu de la nostra zona de confort. Hi ha molts, el més gran de tots pot ser que sigui la mort, però n’hi ha més.
En una ocasió, vaig contar un conte que, sense pretendre-ho, es va convertir en un alliberament, gràcies a la vareta màgica del grup de dones que estava escoltant. Vaig esmentar el membre viril masculí de la forma més fina que se'm va ocórrer i l'auditori em va mirar de reüll; la segona vegada que hi vaig fer referència, van esbossar algun somriure divertit; i la tercera no va haver més contenció: van riure fins a la llàgrima i ho van anomenar d'aquesta manera basta i vulgar que tots coneixem.
Els contes també poden desdibuixar aquests límits personals i socials , fer caure tabús i alliberar-nos col·lectivament d'un pes. Pep Bruno té en el seu repertori contes eròtics i a ell li hem demanat que ens faci reflexionar sobre aquests, la seva marginalitat i el poder que tenen per a acostar el públic. Ha escrit l'article: Contes obscens i vergonyants, en el qual analitza com els contes eròtics també han viscut al marge perquè són crítics contra el poder, alliberadors i poden deslligar passions poc controlables, amaguen les nostres vergonyes de societat benpensant i les deixen anar quan es conten.
Per acabar, ve sent costum que els butlletins incloguin una ressenya sobre un llibre de narració. Aquesta vegada és Tània Muñoz l'encarregada de fer-la. Tània va viatjar a Ghana, al centre d'Àfrica; allí va descobrir els estudis del professor Isidore Okpewho, sobre la narració i la tradició oral a Àfrica, un continent “al marge”. Ens ressenya el llibre African Oral Literature. Backgrounds, Character and Continuity sobre narració, escrit pel professor nigerià abans esmentat, que tracta sobre la literatura oral i les diferents tipologies i ens proposa un viatge una tarda calurosa d’agost a Ghanna.
No ens volem acomiadar sense donar-vos l'oportunitat de fer una ullada a les cites de contes que tenim a l'agenda de juny.
Salutacions
El butlletí nº 32 ha estat coordinat per Almudena Francés
