Isidore Okpewho, African Oral Literature. Backgrounds, Character and Continuity, Indiana University Press [fitxa en castellà]
La primera vegada que em vaig trobar amb aquesta obra del professor Isidore Okpewho, estava fent una petita recerca al voltant de la tradició oral dels Akan a la Universitat d’Accra (Ghana). Era agost i no hi havia molta gent al campus, i menys a la biblioteca Balme, un impressionant edifici d’estil victorià, envoltat d’arbres exuberants, tropicals i una terra roja que, sovint, es colava entre sales i llibres.
He de reconèixer que quan em vaig plantar al davant del catàleg de la biblioteca, gairebé no havia llegit res sobre aquest tema. De manera que fou quasi per casualitat que vaig descobrir aquesta obra, African Oral Literature, escrita per Isidore Okpewho, l’any 1992. El professor Okpewho, especialista en literatura comparada, professor a la universitat novayorquesa de Binghamton, i originari de Nigèria, s’havia format, com tants altres intel·lectuals africans, a universitats europees i nord-americanes, on havia desenvolupat gran part de la seva vida professional. De fet, el seu interés per la tradició i la literatura oral africana va començar a les acaballes dels 70 i començaments dels 80 del segle passat, amb la seva tesi doctoral The Epic in Africa: Toward a Poetic of the Oral Performance, i obres com Myth in Africa: A Study of Its Aesthetic and Cultural Relevance.
Els escrits d’aquesta època intentaven refutar les teories de Ruth Finnegan sobre la inexistència del gènere èpic i del mite en la tradició oral africana, desenvolupant a partir d’aquest moment, una extensa bibliografia que, amb el temps, derivaria en l’estudi de la diàspora africana a Amèrica i la comparativa entre les respectives tradicions i literatures orals.
Durant aquell agost a Accra, ja havia conegut jo l’obra de Finnegan, Oral Literature in Africa. Però avançava tan lentament pel seu ric i complex llenguatge, que quan vaig topar amb la senzillesa estilística de Okpewho, vaig aparcar Finnegan (però en doble filera, per poder tornar poc de temps després) i les pàgines d’ African Oral Literature començaren a lliscar per les curtes vesprades ghaneses.
African Oral Literature tracta, efectivament, sobre la literatura oral africana des de diferents perspectives, reflexionant no només al voltant del significat d’aquest concepte sinó incloent diferents factors que poden ser tinguts en compte en el seu estudi, així com la tipologia de fonts que poden ser considerades com a tal.
L’objectiu d’Isidore Okpewho, quan va escriure aquest llibre, era en primer lloc tornar a situar i reinterpretar la literatura africana d’origen oral, com una forma literària més i amb el mateix status que les literatures escrites, malgrat les seves peculiaritats. A més, va buscar alguna manera d’incloure el narrador oral al mateix nivell de reconeixement que l’escriptor modern.
Quan vaig llegir aquesta obra per primera vegada, em va cridar l’atenció la quantitat ingent de formes que podien considerar-se literatura oral i que no acabaven, sinó més aviat començaven amb contes, cançons, rimes, proverbis. Fins i tot, s’hi inclou l’anomenada drum poetry o talking drums, característica d’algunes zones d’Àfrica occidental, i creada a partir de tambors de rellotge que poden imitar la prosòdia, així com el to del llenguatge humà.
I no era només que la literatura oral africana no es reduís a les històries de tricksters que tant anhelava escoltar, sinó que tal i como explicava Okpewho, no podia entendre’s aquest tema ni investigar-lo, sense tenir en compte altres factors, entre els quals destacaven el narrador i l’audiència. Aquesta aportació m’interessava especialment, i potser més com a narradora que com a investigadora, ja que era molt conscient de la diferència i la influència que pot marcar un narrador, amb el seu estil, to i la seva inherent capacitat creativa per alterar i modificar diferents motius en el si d’una història. D’aquesta manera, l’aportació d’Okpewho no era gens banal, ja que les primeres recopilacions de contes realitzades a l’Àfrica així com a altres parts del món, patrocinades pel colonialisme más paternalista, difícilment feien referència al narrador, o a les circumstàncies per les quals aquestes històries s’explicaven.
Aquestes afirmacions d’Okpewho em portaren a pensar que, en realitat, la tradició no és tan tradicional com sembla. Ja Ruth Finnegan va rebutjar la idea que la tradició no canviés i que a més provingués sempre de temps immemorials. L’autor indaga en aquest aspecte relacionant, a més, aquestes formes de la literatura més ancestral amb la seva persistència en las pràctiques literàries modernes. Així, en la tercera part del llibre, The Survival of Oral Literature and Modern African Literature, no només inclou noves possibles formes d’estudi en àmbits urbans, per posar un exemple, sinó que també dedica un apartat a la influència de las formes orals tradicionals en la literatura africana contemporània, ja fos en prosa o teatre.
Ara mateix, mentre escric aquestes paraules asseguda davant de l’ordinador de casa i fullejo de nou les pàginas d’ African Oral Literature, em sembla que torno una mica a aquella meravellosa i polsosa biblioteca. Ha passat temps des de llavors i em pregunto moltes coses. Penso en les dificultats de presentar una obra de síntesi sobre tot un continent, en realitat tan divers i ric. Em pregunto sobre com s’adapten les històries tradicionals en un context en ocasions tan canviant i, si encara, asseguts en els porxos de les cases o a l’ombra d’una ceiba, es congrega la gent per contar-se contes de Zomo la llebre o Ananse l’aranya. Aquestes i altres preguntes no m’impedeixen continuar gaudint d’aquest llibre que us recomano. Perquè es llegeix bé (tot i que no està traduit al castellà que jo sàpiga) i perquè probablement quan l’acabeu passa senzillament que voleu escoltar i saber més sobre el tema. Això és perillós, com la majoria de les coses que valen la pena.
