Quan un nen/a o adolescent ingressa en l'hospital a causa d'una malaltia oncohematológica, passa llargs períodes de temps apartat de tot el que fins al moment formava part de la seva vida quotidiana. L'hospital, un espai estrany per a ell, passarà a ser el lloc on es desenvoluparà i serà el seu dia a dia durant el temps que sigui necessari. Un espai neutre, on podrà decidir poques coses sobre els tractaments i les intervencions que se li administrin, els horaris a complir, les visites mèdiques…
L'Associació de Nens amb Càncer AFANOC és una entitat present els 365 dies de l'any en el Servei de Oncohematología Pediàtrica de l'Hospital Maternoinfantil de la Vall d’Hebron a Barcelona des de 1998. Treballa amb l'objectiu que l'estada en l'hospital sigui amena i els aporti experiències positives i enriquidores, que donin resposta a les inquietuds, desitjos i motivacions dels nens/as i adolescents ingressats… i evidentment a les seves famílies. Una d'aquestes activitats són els contes.
En l'any 2000 *AFANOC es va posar en contacte amb *ANIN (*Associación de narradores i narradors) : "Volem contes" Contes? Què pot fer un conte en tal difícil situació?
L'objectiu inicial va ser el de motivar als pares perquè contessin o llegissin contes als seus fills i així, establir una comunicació diferent, més enllà de la televisió, les tablets o els mòbils.
La nostra metodologia va consistir a anar creant aquesta necessitat de compartir a través dels contes, així que, en les sessions del taller contàvem contes als pares. Ens reuníem en la sala de jocs que AFANOC gestiona en la mateixa planta de l'hospital per als nens que estan ingressats. Però en aquestes sessions dirigides als pares i mares, contàvem de vegades, amb la presència d'alguns nens. El narrador/a ha d'estar molt atent al que succeïx al seu al voltant. Va ser així com ens vam adonar que aquests viatges de la imaginació, a través de la paraula, els havíem d'emprendre junts.
I ara, una vegada per setmana, anem a contar contes en les habitacions, espai que compartim amb el personal sanitari, les cures, els injectables, les bombes, les sondes, el dejuni forçat i els efectes secundaris d'alguns medicaments. Amb la visió limitada, els vòmits, la caiguda de pèl, les cares unflades, els canvis d'humor i la tirania ... juntament amb l'ansietat, angoixa i por dels pares.
Contem en les càmeres d'aïllament, amb bata, mascareta i guants, de vegades a través d'un cristall o per telèfon.
Contem en l'hospital de dia, amb la incertesa d'un diagnòstic i a l'espera d'un tractament o de la revisió periòdica. Contem contes en la sala de jocs als que poden sortir de la seva habitació, als que ja corren pels passadissos amb el degotador, als germans o als amics que vénen de visita. És dur, no us anem a enganyar, però a l'entrar en l'hospital deixem fora “la pena, penita, pena”, les preguntes existencials, els perquès, la necessitat de justícia còsmica, els egos, el pensar que ens anem a guanyar amb això un racó de cel.
En definitiva, contem. El que fem és contar contes i aquest és el nostre públic.
No contem per a malalts, tenim davant un públic amb una valentia que supera a la dels adults. Moltes vegades són ells els quals animen als seus majors, és la seva part sana la que escolta i és a ella a la qui contem. Intentem que el somriure sempre estigui present perquè l'actitud optimista i la capacitat d'expressar els sentiments són part del tractament.
Utilitzem una mitjà poderós: el conte, les històries, els personatges, els encisos, els encanteris, els reptes, els enigmes… carregats de símbols i motius que es dirigeixen simultàniament a totes les edats.
Les habitacions es converteixen en bosc, en mar, en castell, el dia en mil nits, els degotadors en coets, les àvies en cuineres reials, les infermeres en pirates, el so estrident de la bomba venç a dracs i ells i elles en protagonistes únics d'aquest meravellós viatge a través de la paraula. Obliden per un moment on estan i que els succeïx. Riuen, lluiten, tenen por però no es rendeixen.
Els contes són un kit-kat, un instant de sol en un hivern gris, faciliten la comprensió i afavoreixen el pensament divergent conformant els instruments bàsics per al coneixement i el domini de la realitat.
Però hi ha vegades que saben que moriran i et demanen que els contis. I en aquest moment empasses saliva, respires, accentues l'escolta i contes, contes i contes fins que et demana que paris, després esbossen un lleu somriure, sabent que han adormit per un moment a la mort. I et sents triat.
Article escrit a 3 mans: Blai Senabre i Mon Mas ( narradors orals) i Irene Costa (coordinadora d’AFANOC)
