Quan narrem una història s'estableix una relació entre el narrador i els altres, i dic molt a propòsit “els altres” perquè el que em sembla interessant és discórrer sobre el paper del narrador en la societat i no solament davant aquells ciutadans que efectivament assisteixen a un espectacle de narració.
Quina relació hi ha entre el narrador i els altres?
Aquesta pregunta m'acompanya en el meu treball, em ronda en assajos, escenaris i cursos. Recórrer els camins de l'art de narrar històries acompanyat d'una bona pregunta ens manté atents, els ulls oberts, l'esperit disponible. Les respostes en ocasions són perilloses, sobretot aquelles comprades en els supermercats de les idees fàcils que no fan sinó resoldre comptes i tancar la porta a un possible debat.
Vull imaginar una resposta oberta, com un inacabable “puzle” del que a poc a poc es van encaixant peces i definint espais. Si em decidisc doncs a esbossar una sort de resposta és (que així s'entenga) amb l'ànim d'enriquir i provocar el debat. No de tancar-ho.
Heus ací dos espais que distingisc en el nostre “puzle”.
El primer tracta de la representació que ens fem de l'espectador.
Un conte narrat només pren vida quan qui ho escolta ho completa amb el poder de la seua imaginació. Diem “castell” i un castell únic apareix en la ment de cada espectador; sense el concurs de la seua imaginació el narrador hauria de mostrar el castell, reproduir-ho, i açò, estarem tots d'acord, és la negació del principi de narració. Al meu judici la imatge de l'espectador com a còmplice i co-creador del conte ha de prevaldre sobre aqueixes altres que imposa la lògica del mercat com són la de consumidor i client. L'espectador és un partenaire, hem de ser exigents amb ell i confiar en la seua intel·ligència i sensibilitat. És l'única manera de respectar-ho. L'espectador té per tant la seua part de responsabilitat, i si un narrador ha de conrear l'art de narrar, podríem dir que l'espectador hauria de conrear l'art d'escoltar.
El segon espai “puzzleriano” fa referència a la funció social de qui decideix narrar davant els altres.
Fa alguns lustres vaig llegir El parlador de Vargas Llosa. El temps ha difuminat el record d'aqueixa novel·la i els traços que retinc no sé molt bé si pertanyen a la novel·la o al fruit de la meua imaginació.
En aqueixa novel·la, les tribus de l'Amazònia peruana esperen al parlador, açò és, a “la persona que narra”. Quan arriba a un poblat, tots interrompen les seues activitats per a escoltar-la. La persona que narra compte el part esdevingut en una altra vall, narra la inundació d'un poblat o una mort plorada. En el seu relat es barregen les divinitats, l'origen de les coses i els esdeveniments recents. La persona que narra manté la tradició viva i la uneix als assumptes quotidians de manera que l'origen del món i el nounat es donen la mà.
Quan la narració arriba a la seua fi, la persona que narra escolta als altres, escolta fets i anècdotes que alimentaran futurs relats. La persona que narra tornarà a desaparèixer en la selva, ella coneix les senderes que uneixen les valls, coneix els llocs més recòndits, coneix a les seues gents i els seus diferents dialectes, i com les seues gents sap desxifrar en el vent i en el vol de les aus les futures tempestes. Per a alimentar els seus relats no es puja a un cim per a demanar a la lluna i als estels quins ha de narrar a la pròxima tribu. Les seues històries de nodreixen de les històries que li expliquen, de veus, de cants, de riures i plors. La persona que narra, no per ser qui narra té més boques que els altres. Té dues orelles, dos ulls, dues mans, un nas i, com els altres, una sola boca. Per aquesta proporció de set a un, cada paraula que dirà haurà sigut alimentada set vegades tocant, mirant, sentint i escoltant als seus.
Seria més just cridar a la persona que narra, la persona que observa.
Els narradors i narradores han de ser aqueixa persona que observa i perquè observa, narra.
Entendre al narrador com un observador em sembla fonamental. No és possible pensar que narrar un conte siga pujar-se a un escenari i dir paraules. La persona que narra, ho vulga o no, està representant el món, el seu món, deu llavors conèixer-ho íntimament, ha d'informar-se i formar-se, llegir als seus poetes i escriptors, conèixer la tradició i els seus llocs més recòndits, saber què li ocorre al seu país, a la seua ciutat, al seu veí i, per què no, contemplar la lluna i els estels.
De la novel·la record o crec recordar un detall que dedique a aquells (i)responsables de la política cultural dels nostres països que confonen l'art amb una mercaderia subjecta a la implacable llei del mercat i de la competitivitat: Si un foraster pregunta als indis on està la persona que narra, ningú respon, ningú explica quan va passar ni quan tornarà a passar, ningú diu si més no si existeix o si es tracta d'una llegenda. La persona que narra és preservada com un tresor. Els indis la protegeixen com tot poble hauria de protegir la seua memòria.
