El present article és una invitació a reflexionar sobre situacions que estem vivint en espais i temps actuals de narració oral, són moments difícils i potser calga pensar amb calma les estratègies que puguem aplicar per a superar-los.
Al setembre de 2012 veia la llum el número dos de la revista El *Aedo sota el títol “Explicar en temps de crisi”. En ell diferents professionals de la narració oral, les biblioteques, l'educació i la programació de sessions de narració oral donaven la seua impressió sobre la situació del moment i s'abocaven opinions i propostes que feien mirar al futur, si no amb cert optimisme almenys, amb no gaire pessimisme. Termes i conceptes com reinventar-se, resistir, insistir, dignificar, cooperar, invertir, professionalitzar, actitud, pedagogia, confiança… es repetien una vegada i una altra en els articles de la revista. I en acabar la seua lectura un es quedava amb un regust d'esperança mentre retallada, mentre menyspreu per la cultura i per l'ofici del narrador oral.
Quasi un any després se'ns fa necessària la seua relectura per a trobar de nou algun agafador d'il·lusió. I no perquè les coses van pitjor, que van, sinó perquè tenim la sensació de que els narradors orals hem començat a nadar solos, hem deixat de nadar junts -encara que potser mai ho vam fer- i semblara a més que nadem deixant-nos arrossegar pel *turbión de la por que aquesta crisi alimenta, en una espècie de salve's qui puga sense pensar en les conseqüències que aquesta desbandada entre *chapoteos puga suposar per al comú de l'ofici i per a cadascun de nosaltres i nosaltres. Una carrera cap a davant en la qual uns, moguts per l'egoisme lícit de tenir un jornal que portar-se a la butxaca i a la boca, i uns altres, moguts per la bona voluntat de mantenir o crear espais, festivals i programacions que *renquean, semblen convergir.
Resulta que estem en un moment en què naixen i es consoliden segones i terceres edicions de festivals de narració oral, en què s'obrin teatres i llibreries que desitgen tenir programacions de contes. Resulta que hi ha moviment. Però sembla ser que els termes i conceptes dels quals parlàvem en el ja citat nombre del *Aedo s'han perdut de vista. Potser meresca la pena avançar a poc a poc i ferma en un camí que consolide i no en una senda que vaja desdibuixant-se a cada pas.
Vegem alguns exemples que il·lustren aquestes pràctiques i situacions de les quals parlem i que, pensem, no fan ofici, no retroalimenten a l'art, no fan sinó subsistir, que no resistir.
Pa per a avui i fam per a matí?
Alguns narradors i narradores hem baixat tant els *cachés cercant ser competitius que acabem per fer que explicar contes no siga possible, no almenys des d'una situació legal i no almenys com a ofici. La baixada dels *catxés tracta de justificar-se amb arguments com el ràpid pagament o són ateses des de falses associacions sense ànim de lucre (i per tant exemptes d'IVA i altres impostos). Succeeix a més que, en moltes ocasions, aquesta baixada de preus redunda en el minvament de la qualitat dels espectacles proposats.
Ocorre també que la baixada d'aquests *cachés en molts casos no és únicament imputable als contistes: programadors que tiben fins a més enllà del límit sense tenir en compte el perjudici que açò puga suposar. Potser, si només hi ha pressupost per a dues sessions, no hi ha per què programar quatre.
Pa per a avui és cobrar preus tan baixos que no permetran la subsistència de l'ofici i, per tant, seran fam per a matí. És açò el que volem para nosaltres i per a els qui vengen darrere de nosaltres?
A tot açò cal sumar la proliferació d'espais i programadors que contracten sessions a taquilla sense assegurar un mínim fix i portant-se a més un percentatge gens menyspreable de la recaptació, infusions, tallats, i begudes *espirituoses apart.
Però és açò un festival?
Potser estem equivocats quan pensem en un festival de narració oral com un gran esdeveniment amb una programació pròpia en el qual es contracta a contistes de major o menor prestigi per a explicar en espais propicis per a açò. Per açò ens sorprenen festivals que no deixen de ser en bona part un aglutinar la programació autònoma i fins a autonòmica de molts espais com a bars, biblioteques, escoles… prèvia al festival. I a pesar que es contracta també a alguns narradors per a l'esdeveniment el gruix del festival s'alimenten del ja programat.
Igualment per açò ens sorprèn que hi haja esdeveniments que són el fruit del treball formatiu en escoles de narració durant el curs escolar i que es presenten com a festival i no com a mostra dels seus alumnes. Perquè un festival amb un programa ple de contistes anònims o que no cobren per participar no sembla tal. Recordem fins i tot un cas d'un autodenominat festival de contes en el qual els assistents a un taller d'unes poques hores (pel qual, òbviament, pagaven) realitzaven les seues pràctiques explicant en escoles. I aqueixes pràctiques eren el gruix de la programació de narració oral del festival. Pagar per explicar contes en un festival?
Confondre espais
Creiem que són necessaris els espais en els quals els nous contistes puguen anar foguejant-se, però pensem que açò no ha de confondre's. Aplaudim que hi haja llibreries que acullen a aquests nous narradors, però ens sorprèn que paguen les sessions a un terç del *catxé habitual fa vint anys i hi haja narradors professionals que ens prestem a açò sota la lícita necessitat de menjar, o d'explicar, narradors que obliden la coherència vital, doncs mesos abans ens van convocar per a manifestar-nos contra la privatització dels serveis culturals de les biblioteques en els quals s'anaven a pagar *catxés similars.
Creiem que hem de reflexionar junts sobre la necessitat d'espais per als nous narradors, llocs on, cobrant *catxés més baixos, puguen anar traient múscul, però també llocs en els quals s'informe al públic que el que van a veure són contistes en formació; i sobretot que aqueixos espais mantinguen al mateix temps una programació estable de narradors i narradores que han fet d'explicar contes el seu ofici. Perquè si no, què serà el següent?, pràctiques de narració en biblioteques en les quals abans es pagava a narradors i, sota l'excusa de la crisi o de la necessitat de formar-se, ara tinguen sessions a cost zero i de poca o nul·la qualitat?, potser ens equivoquem, però no sembla una bona manera de mantenir espais ni d'alimentar públics ni de formar contistes ni de fer ofici.
Coste el que coste?
Alguns narradors i narradores, des de la bona voluntat, ens obstinem a mantenir programacions *cercenades per l'administració oferint el mateix i fins i tot millors propostes a taquilla, insistim, sense un fix mínim. Aquesta és un arma de triple tall, perquè si resulta bé l'administració es desentén i el pagament recau sobre el ciutadà (que ja va pagar els seus impostos), i si resulta malament dóna la raó al polític que va decidir retallar doncs no hi havia diners i a més ara es confirma en el seu argument que no hi ha demanda. I en tercer lloc la incoherència que resulta un espai municipal com una biblioteca amb sessions a taquilla. D'ací al préstec de pagament, per exemple, hi ha molt poc.
En aquest sentit crida l'atenció la cada vegada major demanda de *micromecenazgo per al sosteniment privat d'esdeveniments que naixen o que tenen ja una trajectòria i que es desvinculen així de l'empara del públic. No estarem confonent el vertader objectiu d'aquesta forma de finançament?, no estarem entrant en el joc de les polítiques neoliberals els qui ens gestionen i estan desmuntant l'Estat de Benestar?
Aquests són uns quants dels exemples que ens susciten dubtes, segurament podríem posar uns quants més. Estem segurs que després d'aquestes situacions subjau l'afany per mantenir espais per a la paraula aquesta i, per tant, la bona voluntat de qui programa o de qui narra, però també creiem que tal vegada hauríem de reflexionar amb profunditat abans de seguir internant-nos per aquesta senda.
Quins espais volem alimentar, sostenir, preservar per a la paraula aquesta?, com aconseguirem crear un públic crític i fidel?, quins camins estem esbrossant per als narradors i narradores que vengen darrere de nosaltres?, quin ofici estem *apuntalant (o desmuntant)?... Segurament les respostes són moltes i diverses, potser les opcions també ho siguen: imaginem junts solucions que puguen sumar al conjunt del col·lectiu. Nadem junts a contra corrent.
AEDA