De vegades hi ha llocs que ens parlen fluixet. Com si estiguessin lluny. La veu és xiuxiueja a cau d’orella. Potser és la manera que tenen d’assegurar-se que ens arriba plena de desitjos que frisen per fer-se realitat. Us passat mai una cosa així? En el meu cas, justament això és el que sentia cada vegada que passava per aquest racó del barri antic del meu poble, Cardedeu. Era sentir-la, aquesta veu, i en el meu interior emergia un desig imparable de veure com aquest espai esdevenia plaça. Una plaça plena de gent contant, escoltant, portant la paraula de cor a cor.
Estava convençuda que les imatges que se m’apareixien en la ment imaginant-me aquest espai fet plaça provenia d’un desig que jo mateixa m’havia anat fabricant cada cop que sentia parlar d’altres països amb places emblemàtiques en què contar allà formava part d’una tradició ancestral.
Tan lluny que estava d’imaginar-me l’origen real del meu desig. No em vull avançar a la història, però. Seguim amb la idea que, des del primer moment que vaig sentir parlar de la plaça de Marràqueix, per exemple, i de les persones que hi anaven a contar i escoltar històries, això va provocar en mi un fervor intern de tenir una plaça així a Cardedeu. I malgrat sentir aquest somni ben viu i present, la veritat és que es va quedar ben endins, formant part d’aquella llista silenciosa de coses que esperen fer-se realitat algun dia.
Allà es va quedar, sense dir paraula, fins el maig de 2021, en plena pandèmia. Diverses circumstàncies van ajudar que sortís del seu amagatall: la mes determinant va ser que vaig compartir el meu somni amb unes amigues i elles em van animar a treure’l a la llum.
Amb el suport incondicional de l’associació que presideixo, Cardemots, vam posar fil a l’agulla per portar endavant el propòsit. La pandèmia havia mogut les fitxes del tauler de les nostres vides d’una manera tan vertiginosa que, de cop i volta, calia més que mai tornar a sortir al carrer, ocupar espais, reconèixer-nos com a humans... i contar -i contar-nos- va passar a ser un acte quotidià d’extrema necessitat.
Teníem clar que un projecte així -transversal, inclusiu...- havia d’implicar més gent. Des del primer moment vam tenir de la nostra part la regidora de Cultura, Núria Pujolàs. La resta va ser fàcil: en aquesta zona, hi havia tres comerços: la llibreria Espai 31, l’Anxoveta, una botiga d’alimentació amb tapes, olives... i blends, que oferia tes i cafès i xocolates boníssims. Tan bon punt els vam explicar la proposta de portar a terme el projecte de fer d’aquell espai la Plaça dels Contes no en van dubtar ni un segon.
Vam acordar de fer una trobada mensual, els divendres, a les 17 h. La idea no era fer un “espectacle” amb un narrador professional -això ja ho cobreix la Biblioteca en l’Hora del Conte-, sinó donar veu a totes les persones que formin part del teixit humà del poble, nascudes aquí o all`, per compartir contes, anècdotes, cançons, records... i que ho poguessin fer en la seva llengua. D’aquí el nom del projecte “Compartint Cultures a través dels Contes” (CCC).
En aquest context, afectats com estàvem per la pandèmia, va ser important -tal com deia anteriorment- no només tornar a reunir-nos, mirar-nos recuperar el sentit de pertinença, de tribu... sinó també el fet de crear un espai de joc per als més petits, tornar a parlar-nos cara a cara, mirant-nos als ulls, compartir... De manera que les trobades van tenir un efecte reparador com només la medicina de la paraula coneix.
I va arribar el dia: el 24 de setembre de 2021 vam obrir les portes de la Plaça dels Contes. Es va omplir de gom a gom de criatures, adults, joves... i, encara amb mascaretes, vam estrenar la “cadira contaire” i vam contar en diverses llengües i vam compartir tapes, tes i lectures. I molts riures. Després de la contada, vam continuar llegint i compartint-nos gràcies als llibres de l’Espai 31. Alhora que es parlava i cadascú llegia amb el seu grup creat de forma espontània, la Rosa, de l’establiment de l’Anxoveta, ens oferia tapes i en Javier, de Blends, ens havia preparat uns tes i unes xocolates per llepar-se els dits. Tots vam sentir com n’havia sigut, de balsàmica, aquella trobada i tant que la necessitàvem. I aquesta dinàmica de compartir i saber-nos poble i família ha sigut i és la que mes a mes vivim a cada encontre.
Després de les primeres trobades de la plaça, va ser fàcil adonar-nos que necessitàvem una placa que ens donés identitat com a tal. Per la qual cosa li vam demanar a l’artista i escenògraf de Cardedeu, Josep Castells i Planas que ens en fes una. Encara no era possible penjar-la a la paret, així que el nom de la “Plaça dels Contes” va ser la nostra insígnia i a cada trobada la col·locàvem sobre un faristol.
Gràcies a aquesta contribució artística, en poc temps, aquest racó, que es coneixia com la cruïlla dels carrers Teresa Oller i Hospital, va passar a ser la Plaça dels Contes per a gairebé tot el poble.
Per a la Cavalcada de Reis d’aquell desembre de 2021, la Televisió de Cardedeu ens va demanar a l’associació Cardemots contar un conte des de la plaça. La idea era que el enregistrarien una tarda de manera que el poguessin retransmetre per a totes les famílies a la vigília de Reis. I així ho vam fer. Dies abans, a partir d’un conte que jo mateixa vaig escriure, vam poder transformar la plaça en l’escenari perfecte per contar un a un aquella història, gravar-la i tenir-la a punt per a la retransmissió del 5 de gener. El dia de la gravació van passar per davant de les càmeres situades a la plaça 15 narradors que, segons havíem previst, vam anar contant en la nostra llengua d’origen la part del conte acordada. En total es va contar en 9 llengües: català, castellà, euskera, francès, anglès, grec, marroquí, àrab i alemany.
Des d’aquell 21 de setembre de 2021, hem anat contant mes a mes des de finals de setembre -o principis d’octubre- fins al maig. I tot i el fred en els mesos d’hivern, sempre hi ha gent que espera aquest dia amb il·lusió. La trobada a la plaça és contar, per descomptat, però també és, tal com deia abans, ser-hi, compartir, jugar... i fer el tafaner per la maleta de contes, escollir-ne algun i contar en petits grups. Les imatges que es creen són inoblidables: de vegades fan grups de dos o tres de nens i nenes que coincideixen i volen llegir un conte en concret. O un pare o una mare els conta a diverses criatures i s’asseuen sobre les catifes que hi posem i hi fan una rotllana. També n’hi ha que busquen un racó de la plaça i s’hi posen a llegir sols o acompanyats per un adult... És un moment en què no puc deixar de badar i meravellar-me observant tot el que dona de si aquesta trobada que, mes a mes, va teixint alguna cosa més que paraules i històries.
La pandèmia, juntament amb altres circumstàncies personals, va fer estralls en les persones que portaven els negocis petits i un a un va haver d’anar tancant. Quan li va arribar el moment en què per altres raons va tancar la Llibreria Espai 31 ens vam plantejar que havíem de fer alguna cosa. Orfes dels seus llibres i sent conscients de tan important que és el moment de la “postcontada” en què es comparteixen lectures i contades en grups, ens vam proposar crear el “llibre viatger”. Per aquest motiu, vam buscar contes que teníem per casa dels nostres fills o nets i també dels que ens va cedir i cedeix la Biblioteca de Cardedeu.
Aquesta nova incorporació del “llibre viatger” es mereixia una imatge icònica i la Carla Sánchez ens va fer el dibuix de la nostra “criatura lectora”. Partint de la idea que als llibres el que els encanta és ser llegits, convidem a les famílies a donar l’oportunitat de treure de les prestatgeries de casa seva aquells llibres que ja no es miren i que els portin a la plaça. Vam dissenyar unes enganxines per posar-los a cada llibre i així fer-los viatjar de casa en casa. El ritual de les trobades a la plaça ja el coneixen tots: després de contar des de la “cadira contaire”, els petits trien els contes que volen, els miren, els llegeixen, se’ls expliquen entre ells o algun adult els l’explica... i aleshores s’emporten a casa els que volen. No els han de tornar, però sí que els demanem que no els deixin “avorrir-se” a la prestatgeria, que els permetin viatjar per arribar a altres ulls que els llegiran.
Era fàcil preveure que, amb tants llibres viatgers, necessitaríem un moble per guardar-los. A més, volíem que la Plaça dels Contes anés més enllà de les trobades mensuals i que qualsevol persona, en qualsevol moment del dia, pogués passar per aquest lloc tranquil, triar un llibre, asseure’s i gaudir una estona de lectura. Les sincronies de la vida ens va posar al davant, un dia, abandonat pel carrer, un moble que era ideal per al racó de la plaça. El vam netejar, vam arreglar alguns punts que estaven desajustats i el vam omplir de contes. Ens va durar ben poc l’alegria a la plaça. Pel que es veu, algú el devia necessitar més que nosaltres i se’l va endur. Amb contes i tot. En aquests moment, seguim omplint la maleta de contes en cada trobada mentre decidim amb l’artista Josep Castells i Planas i l’Ajuntament la millor manera de crear el “Cau dels llibres viatgers”. Aquest és el propòsit d’aquesta IV temporada, abans d’acabar aquest any 2025.
L’anterior, la del curs 2023-2024, es va tancar amb la inauguració a cor què vols de la placa fixa, penjada a la paret, en què ja es donava per consagrada la Plaça dels Contes amb una petita llegenda que diu “Espai de Cultura”. Arribar dins aquí també va ser una suma de propòsits. Com us comentava, fins aquell moment, anàvem amunt i avall a cada trobada, amb la placa “portàtil” que ens havia dibuixat l’artista i escenògraf Josep Castells i Planas. Va ser ella mateix que es va oferir per fer la placa definitiva. Per fer-la necessitàvem la col·laboració d’una altra artista de Cardedeu: la Rossi Viadé. En el seu taller de ceràmica es va coure la placa que van fer entre els dos i des d’aleshores la podem contemplar, ben acolorida, amunt de la paret que corona la plaça.
La inauguració de la placa es va fer dins el marc del X Festival Cardemots, el juliol de 2024, abans de la sessió de contes per a públic familiar que Sandra estava previst que fes al Museu Tomàs Balvey. Amb una plaça a petar, vam comptar amb la presència i parlaments dels artistes de la placa, la nova regidora de Cultura, Maria Andreu, i les cançons de la Coral cardedeuenca, de veus femenines, Cor Encant.
Diu Byung-Chul Han en su libro La crisis de la narración “Para narrar hace falta un estado de relajación. (…) Narrar y escuchar con atención se requieren mutuamente. La comunidad narrativa es una comunidad de personas que escuchan con atención. (…) La narración se alimenta de la experiencia y se transmite de generación en generación: El narrador toma de la experiencia lo que él narra: de la experiencia propia o de la relatada. Y, a su vez, consigue que eso pase a ser la experiencia de quienes escuchan su historia. (…) La narración es lo único que abre el futuro, al permitirnos albergar esperanzas.”
Us deia que el lema de la Plaça dels Contes com a projecte inclusiu és “Compartint Cultures a través dels Contes” (CCC) i el propòsit sempre ha estat el de crear una comunitat narrativa que es nodreixi de totes les experiències de les persones que assisteixen a la plaça. No hi ha fronteres generacionals ni lingüístiques... i és meravellós veure amb quina escolta es rep un conte amb aquella musicalitat que conté la llengua àrab, gallega o la que sigui. I és que ja sabem que el conte entra per altres portes subtils i invisibles que van més enllà de la comprensió de les paraules.
Per a nosaltres ha sigut sempre prioritari crear un espai on cadascú senti que té veu i sent que rep l’escolta necessària perquè es doni aquesta connexió que crea un vincle indispensable per arrelar-nos en nosaltres i en el món (no vull obrir. el meló de l’excés d’estímuls dopamínics als quals hem acostumat el nostre cervell, amb la manca d’atenció que comporta, la desconnexió amb nosaltres i els altres... i com la narració oral i el fet de contar-nos ens podria salvar d’alguna manera d’aquest abisme).
En aquest sentit, la cadira contaire ha estat testimoni dels somriures més satisfactoris com quan una vegada, un nen de gairebé 3 anys va sortir per pròpia iniciativa a cantar una cançó popular catalana i es va sentir escoltat i estimat per tota la gent que el mirava. Experiències com aquesta posa una de les llavors més importants que qualsevol ser necessita en la vida: la de la pertinença. I també la de ser vist i reconegut, la d’honrar la paraula dita i l’amorositat i el respecte que hi ha en com et rep l’altre. Viure una cosa així t’ensenya a deixar a fora el sentiment d’amenaça i et permet construir un relat dins teu des d’una composició amable i propiciadora de vida i d’esperança; ajuda a posar-li en aquest relat intern les porcions necessàries de ficció, deixar-lo marinar en un imaginari que ens parla de temps i espai i de la certesa del temps dels miracles... En definitiva, que es produeixi l’alquímia necessària per escollir les paraules que s’acostin més al nostre cor -i al de qui ens escolta- i d’aquí, a posar-li veu i ànima i silencis i no caber en un mateix per tant amor generat i rebut.
Això passa a les trobades de la Plaça dels Contes.
Aquest 20M serà molt especial: les narradores i narradors d’ANIN i la Faula ens reunirem a la plaça dels Contes de Cardedeu per celebrar el Dia Internacional de la Narració Oral. Al matí hi haurà contades per a totes les escoles públiques del poble i per a les persones del Casal de la Gent Gran. A la tarda, contarem als alumnes del cicle de Grau Superior d’Educació Infantil de l’IES Pla Marcell i, a partir de les 17 h, contarem per a tots els assistents que desitgin sumar-se a la celebració. Hi haurà xocolatada del bar Tarambana i a la nit, al mateix bar, farem una contada per a públic adult.
Fa poc, amb la il·lustradora cardedeuenca, Pilar Ors, vam posar en marxa el projecte de fer un conte de la plaça dels Contes. També comptem amb la col·laboració d’en Ricard Ginjaume, historiador de Cardedeu. A l’escrit que aquest últim va fer per al pròleg, diu que aquest espai era conegut al segle XVII com la plaça de les Portadores i diu: “què portaven? Doncs, raïm. Les portadores són uns recipients grans, de fusta, ovalats, amb cèrcols de ferro i nanses que servien per transportar el raïm durant la verema.” Si em punxen no em treuen sang. Em vaig quedar congelada. Només em va faltar llegir el títol: “La plaça que portava contes”. La meva imaginació es va disparar. I si el meu afany de sempre, de convertir aquest espai en Plaça dels Contes no era més que complir els desitjos d’un racó que sempre va ser plaça?
I que bonic pensar en una plaça que va voler tornar a ser plaça i convertir-se en la portadora dels contes. És clar que sí! Tant de bo hi hagués una Plaça de Contes a cada poble, a cada barri... i alimentar el costum de reunir-nos per contar.
Alicia Molina
