En el meu primer any de carrera feia el recorregut Castelló - València anada i tornada cada dia. M'alçava abans de les 6 del matí, el meu pare ens portava amb el cotxe a l'estació a la meva germana i a mi i llavors agafàvem el tren fins l'estació del Cabanyal. Un cop allà encara ens esperava el 81, l'autobús que recorria i encara recorre, tota l'avinguda Blasco Ibáñez per a finalment deixar-nos a la facultat d'història abans de les 8 del matí.
Alçar-se tan prompte era terrible i el tren era un d'aquells civis amb molt poques parades, que travessaven la plana gairebé en silenci. Perquè encara que cada dia ens trobàvem pràcticament les mateixes cares i sèiem en els mateixos llocs, no estaven els ànims per a molta conversa.
Hi ha gent que fins que no surt el sol i s'ha pres un bon cafè, no és persona. Jo no prenc cafè i puc posar-me a parlar inclús amb el pijama encara posat, però la sortida del sol, això sí, això sempre m'ha impressionat. I ja que estàvem desperts, doncs veure sortir el sol des del seient del rodalies, era un espectacle que quasi compensava per la matinada i el vagó silenciós.
Aquella tardor havia començat a llegir El Senyor dels Anells. I m'encisava tant, que llegia per tot arreu i a tothora. També al tren. Llavors em va ocórrer que quan anava llegint concentrada i en algun moment alçava la mirada i observava el paisatge, ho veia tot d'una forma nova, diferent. I vos puc prometre que vaig començar a mirar les muntanyes d'Almenara, que és un dels pobles del camí, com mai abans les havia vistes. Com si les veiés per primera vegada, com si aquell paisatge s'hagués impregnat una mica de la màgia de llibre. I em vaig adonar que encara que sempre havia pensat que la Terra Mitjana, si estava en algun lloc era en els boscos d'Escandinàvia, potser jo també vivia en un país meravellós, un país de castells.
Anys després, quan ja era docent d'història medieval a la universitat de la meua ciutat, i també narradora, vaig tornar a pensar de nou en els castells i el seu significat. Els anys d'estudi i els llibres d'història havien aconseguit esborrar aquella sensació mig màgica que havia tingut al rodalies.
I és que el estudi del passat és una ciència humana, però una ciència al cap i a la fi, rigorosa i objectiva (o que com a mínim tendeix a l'objectivitat) i que es proposa la comprensió de les societats humanes del passat mitjançant la interpretació d'evidències documentals i materials.
I això no sona molt màgic, la veritat, encara que ens proporciona un tipus de coneixement que omple de significat la nostra mirada, també quan viatgem en tren i mirem per la finestra.
Al llarg dels darrers cursos, un dels treballs que he proposat al meu alumnat és el de portar a terme una petita recerca sobre algun Bé d'Interès Cultural de les seues localitats. M'havia proposat que els estudiants conegueren la història a traves dels seus propis orígens i que relacionaren i posaren en valor el lloc a que pertanyien. Em va sorprendre en certa mesura, què poc sabien els estudiants sobre els seus propis pobles i als estudiants els va sobtar la manca d'estudis sobre aquests indrets.
En moltes ocasions, l'alumnat es trobava amb que molts llocs no havien estat mai estudiats i que sovint només existia alguna exigua publicació local sobre el tema. De vegades es desanimaven per l'estat d'abandonament i l'escàs valor que en general donaven les administracions a aquests llocs. Les pedres estaven al seu lloc però la gent havia deixat d'estimar el seu valor, oblidant el seu significat.
De tots els treballs presentats, un important nombre tractava sobre castells, sent aquesta elecció en absolut casual. I malgrat no disposar de dades estadístiques que ho corroboren, els castells podrien ser una de les restes arqueològiques més comunes, al menys a Llevant.
Això obeeix en primer lloc a una lògica geogràfica, atès que l'antic Regne de València és un terreny muntanyenc, tot i que en l'actualitat tinguen més fama les seues platges que les muntanyes.
Amb aquesta orografia, la fortificació és el sistema defensiu més adequat, ja que utilitza l'elevació de les muntanyes com a defensa natural a la que s'uneixen alguns dels elements més característics de la majoria de les fortificacions com són els fossars, les muralles o les torres.
Tampoc era casual que els estudiants escolliren els castells per als seus treballs si tenim en compte la seua monumentalitat i la importància que han jugat en l'imaginari col·lectiu dels pobles.
Per un altra banda, els alumnes van descobrir que les fortificacions primitives no sempre tenien un origen medieval, encara que va ser durant aquesta època quan generalment van viure el seu moment de màxim esplendor, i en la majoria dels casos, hi ha indicis de que moltes d'aquestes fortificacions són d'època ibera, fa aproximadament uns 3000 anys.
Segons les dades de que disposem, les primeres construccions fortificades apareixerien durant el Neolític, amb una funció bàsicament defensiva i construïdes fonamentalment en adob i fusta. Serien també els oppida que van trobar els romans en la seua conquesta d'Europa i els seus propis castra, aquelles fortificacions que en molts casos construïen de manera provisional durant les campanyes militars.
Tanmateix, l'època d'aparició dels castells tal i com els coneixem i imaginem és l'Alta Edat Mitjana. En aquest moment, la història de la península ibèrica viu un dels esdeveniments que marcaria el seu futur durant els següents segles: la irrupció, a partir de l'any 711 d'uns exèrcits provinents del Nord d'Àfrica, dirigits per unes elits àrabs però amb una majoria berber. En poc de temps, aquest exèrcit va ser capaç d'imposar-se a les autoritats del regne visigot de Toledo, gràcies entre altres factors a la pròpia feblesa de la dinastia visigoda, a la capacitat conqueridora dels musulmans i a una política de pactes amb les elits indígenes que van permetre en gran mesura que aquestes conservaren les seues propietats i poder.
A partir d'aquest moment es van assentar les bases d'un nou model d'estat, Al-Àndalus, que posaria en marxa processos d'islamització i arabització que modificarien profundament la societat de l'època.
Així, la primera època rellevant per als castells valencians és l'època de dominació islàmica, aproximadament des del segle IX fins a mitjans del segle XIII, quan el rei Jaume I les seues tropes conqueriren aquests territoris per a fundar un nou regne cristià, feudal i amb capital a València.
Aquests husun o fortificacions d'època andalusina es van estendre per tot el territori aprofitant en molts casos aquells castra preexistents que van ser habitats i modificat pels nous pobladors.
Aquestes edificacions recollien una certa diversitat de formes que en realitat no farien sinó reflectir la seua complexitat. La funció predominant en la majoria dels castells és la defensiva, amb fortificacions que es caracteritzen per un ampli albacar o pati que serviria per a guarir a la població del pla o dels voltants en cas de necessitat, però amb escàs valor residencial.
En canvi també existeixen altres fortificacions que inclouen un doble recinte emmurallat on apareix una alcassaba de tipus residencial, on viurien les autoritats de l'època, es a dir, un autèntic espai àulic amb el màxim de comoditats possibles. En aquest sentit, un altra de les funcions que solen passar més desapercebudes és la del castell com a centre articulador d'un territori. El castell era la unitat al voltant de la qual s'organitza la societat que l'envolta, ja fora perquè els castellans eren representants d'una autoritat superior en nom de la qual cobraven unes taxes, com passava durant època califal, o bé perquè controlen tot el territori i el propietari del castell també ho és de les terres que l'envolten i de les que rep unes rendes, tal i com passa en època feudal, després de la conquesta cristiana.
Entre ambdues societats, la islàmica i la cristiana, observem una sèrie de diferències que també es manifesten en els elements formals de les fortificacions, en els tipus de materials -els cristians s'estimaven més construir utilitzant la pedra- i en l'aparició de nous espais com la coneguda torre de l'homenatge.
Aquestes diferències marquen un profund canvi que suposa una nova organització del territori, ja que per exemple, d'un poblament dispers en alqueries es passa a un poblament concentrat en vil·les, i l'aparició d'un nou sistema econòmic, polític i cultural, el feudalisme, segons el qual el territori es administrat per un senyor noble, laic o eclesiàstic, qui té el domini útil i banal de les terres i les persones que les habiten.
Passa que tot i que el centre del món feudal sembla ser el castell, s'ha constatat que en molts casos, les fortaleses islàmiques són abandonades o no tenen el mateix ús durant època baixmedieval, sent el cas que molts senyors ja no troben o no necessiten habitar aquests castells i s'estimen més residir a les ciutats.
A partir d'aquest moment, els castells passen per tot tipus de vicissituds. Alguns continuen durant molt de temps exercint la seua funció defensiva o militar, desenvolupant un cert paper en diferents conflictes com la Guerra de Successió, Independència, les Guerres Carlines o la Guerra Civil. Funcionaren com a presons, casernes o ambdues coses alhora. Altres, van passar a ser magatzems, escoles i fins i tot alguna que altra discoteca.
La majoria seran abandonats progressivament per a ser després recuperats durant el segle XX per al públic. Aquesta recuperació ens ha portat una part del seu antic esplendor, en el millor dels casos, mostrant la magnitud del poder i el tipus de societat a la que van pertànyer.
En els treballs de grau que he esmentat anteriorment, va ser molt comú que cada castell es relacionés en darrera instància amb una història o llegenda que sovint els estudiants narren com una mera anècdota, encara que aquestes històries en molts casos havien sobreviscut a la ruïna del popi edifici. I a mi això em va fer pensar en quina llàstima de la ciència, que deixa de costat les llegendes, només per als annexos del final dels treballs. Com a docent, no podia sinó estar d'acord i animar aquest tipus de plantejament. Per un altra banda i si ho pense bé, es donen molts casos on s'utilitza la ficció o el relat d'una història concreta per a explicar el passat, com feia Ginzburg en la seua obra El formatge i els cucs, o per posar aquest passat i patrimoni en valor, donant-li un significat i un lloc en la nostra societat actual.
El passat necessita de mecanismes i estratègies per donar-se a conèixer. I el castell, ara seu d'exposicions, concerts i mercadets, també necessita equilibrar i trobar el seu lloc en la societat actual. Un lloc que puga incloure i treure partit del seu ric passat així com de la seua forta càrrega simbòlica. Un lloc on precisament els contes podrien desenvolupar un paper interessant per les seues pròpies característiques i per les confluències que té aquest espai en l'esfera mítica.
En aquesta cruïlla, entre història i històries, crec que ens queda un bon camí per recórrer. Per pujar a les muntanyes, recórrer els nostres castells i veure el món amb ulls antics i nous a la vegada.
Tània Muñoz Marzà
Este artículo se publicó en el Boletín n.º 49 de AEDA – Una geografía de cuento: de castillos y palacios
