La planificació d’AMORT, sessió de narració per a instituts, va ser llarga: seleccionar, adaptar, donar-li forma, cercar imatge i adequar la veu; com sempre, encara que en aquest cas adequar la veu va ser el més difícil. No volia que sonara judiciosa, ni sabuda, ni molt carrinclona. Per sort, els contes i les adaptacions em portaven cada vegada més a la meua adolescència, al meu institut, a la meua gent, als meus llocs... en fi, a mi.
Llavors no vaig voler parar i em vaig recordar de les coses que m'emocionaven, les que m'espantaven, les que em donaven plaer, les que em feien riure. Vaig trobar la veu en l'adolescent que havia sigut o en la que creia haver sigut -que per al cas era igual. I vaig seguir cercant.
Vaig recordar com de visceral és tot en aquest moment de la vida. Res passa sense marcar-te; d'alguna manera, l'activitat més insignificant es recorda com alguna cosa important: Els partits de bàsquet amb el professor de Llatí. La recollida de signatures perquè li compren un piano a la de Música. Les classes que ens saltàvem a l'estació del tren. El que es llig. I el que t'expliquen, si és sincer. Tot es tatua sota la pell.
Vaig trobar la veu, ressaltant les coses més xicotetes, aquelles que els anys menyspreuen i visceralitzant-les; això sí, sense drames, que la meua adolescent -o la que havia construït- és dura. Portant al límit records i jugant a “i si... Maupassant haguera conegut el meu insititut?”
Explicar a adolescents causa respecte, perquè per a ells és “tot o res”; no hi ha lloc per a les mitges tintes, són transparents i demanen sinceritat. Així que vaig voler ser honesta i explicar allò que m'haguera agradat escoltar sense judicis, ni límits. Potser molts dels que venen no hagen escoltat contes des que portaven bata en el col·le i potser no tinguen opció de tornar a escoltar-los en molt de temps. I açò és una responsabilitat.
L'amor i la mort són dos temes universals de la literatura i dels més punyents per a l'ésser humà. I en açò no hi vaig arriscar; els dos planegen per la sessió, com dóna a entendre el títol. Cada conte, ja siga dels tradicionals, dels clàssics o dels meus, transpiren amor i mort.
AMORT, amb la seua imatge, els seus contes, les seues veus, els seus personatges va emprendre el vol en la Biblioteca d'Algemesí el març de 2015. Ho vaig passar molt bé. Em vaig emocionar amb ells i vaig passar por (sí, perquè passe por cada vegada que narre certs contes). Però sobretot em vaig emocionar en veure la disposició amb la qual responia el públic. Així que, passats cinquanta minuts, vaig tenir la necessitat de retenir-los, més bé d’emportar-me'ls a casa, però quaranta adolescents mengen molt! Així que els vaig proposar un joc.
Jo escriuria una entrada en el blog amb algunes dades i referències de la sessió, on inclouria textos originals dels autors clàssics en els quals m'havia basat i ells podrien destriar i trobar quina part hi ha meua en els contes (per a ells és important saber-ho). En aquest post hi ha textos per a llegir, però també enllaços per a escoltar els contes en àudio (açò els impressiona) i fotos de la sessió (imprescindible). A canvi els demanava informació d'allò que els haguera agradat escoltar, què els motiva llegir, amb quin personatge de la sessió s'han quedat. Qualsevol informació sobre lectures o contes que volgueren compartir jo estaria agraïda i, per a motivar la participació entre els que comentaren el post, sortejaria un llibre.
Però el llibre no podia ser curricular; havia d'escollir lectures que no els sonaren a institut ni obligació. Vaig seleccionar diversos títols, però el que va acabar prenent força ha sigut Un monstre en ve a veure, de Patrik Ness (Sembra llibres). No sabia quants d'ells comentarien ni tampoc si era bona idea.
Però, per alguna raó el blog www.almudenafrances.com, després de cada sessió, és un degoteig de joves escrivint comentaris, la majoria sobre la sessió o sobre la sorpresa que els ha causat que algú els explicara contes i pregunten on poden anar a escoltar-ne més. Alguns comenten o parlen sobre els temes tractats. Uns altres m’interroguen sobre els finals oberts. Els joves són poc amants del fet que les històries no estiguen ben tancades, i jo sóc molt amant de deixar les portes obertes. Per sort, aquesta xicoteta desavinença ha propiciat constructives discussions.
Però també hi ha els qui lligen els enllaços i demanen recomanacions sobre altres contes. O s'interessen pel llibre sortejat. Qui proposa finals diferents o noves propostes per a contes. Aprenc molt d'aquests comentaris, m'acosten a ells, m'ajuden a recordar que darrere de tots els estereotips que descriuen als adolescents hi ha gent apassionada, que pensa i té una opinió. A més, la rebel·lia que els caracteritza és un al·licient per a la creació, la d'ells i la meua.
Em diverteix compartir amb ells les meues històries, presentar-los personatges que els expliquen a ells les seues: narrar-los perquè es narren, es divertisquen i s'enfaden d'aqueixa manera apassionada com ells saben. Perquè pot ser que l'adolescència siga el moment en el qual més falta fan les històries per a conèixer-se i entendre el seu entorn.
En un món millor organitzat no estaríem tan lluny, però aquesta societat parcelada ens nega els uns als altres, els adults no ens reconeixem en els adolescents i els xiquets que vam ser. I jo he necessitat aquest joc per a estar prop d'ells i allargar en el temps aquestes sessions que tant m'agraden. Als adolescents no me'ls emporte a casa, però sí les seues opinions i propostes, que em serveixen per a millorar.