Recuperar la tradició, no deixar-la morir, actualitzar-la… A les narradores i narradors ens preocupa que la tradició oral estiga viva, però, per què estem tan obstinats a salvaguardar la tradició oral? He preguntat a uns quants companys per què conten contes tradicionals, i aquest ha estat el resultat d'aquesta petita entrevista.
Assegura Paula Carballeira que els contes tradicionals, en la seva estructura profunda i gràcies a les persones que els van donant successives formes quan els narren, guarden la bellesa dels recursos de l'oralitat al servei d'aquelles històries que ens expliquen com a éssers humans, amb tota la nostra complexitat i la nostra poesia.”
Dels contes ens interessa el que diuen, però també el que amaguen; en paraules de FilibertoChamorro, “la seva càrrega simbòlica més que de significats i continguts… m'emocionen, connecten amb una part de mi que no ocorre amb altres històries que també conte i que també m'emocionen.”
O com comenta Pep Bruno, “m'encanta el misteri dels seus símbols, m'enlluernen les seves històries i em fascina l'astúcia de molts dels seus personatges… Quan conte contes interioritze estructures orals, assimile recursos d'oralitat i aprenc estratègies de la paraula dita.”
Però els contes no són res sense el públic; assegura Alicia Bululú que la primera vegada que va contar contes tradicionals aquest “estava allí, dintre de la història, veient-la amb mi i l'únic suport era la imaginació. El públic posava de la seva part i ho feia amb entusiasme”. Coincideix amb això Filiberto Chamorro, parlant dels contes tradicionals: “L'efecte que provoquen en el públic, l'escolta que se sent, que es dóna, és diferent.”
I pot ser, com diu Filiberto Chamorro, que som, entre altres coses, les històries que ens han contat. Reviure-les, o descobrir-les ens permet transcendir-les, redescobrir-nosi, potser, reinventar-nos.
Els narradors som transmissors per una banda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat; cadascun de nosaltres, com diu Ignasi Potrony, “som readaptadors anònims que oferim, d'una banda, formes diverses de sentir i abordar el món a través de cada un dels nostres registres expressius i, d'altra banda, impressions impactants i memorables servides dintre del marc d'estructures conegudes i recognoscibles i, per això, tan familiars i segures que l'imaginari de l'oïdor s'apropia fàcilment d'aquestes impressions i amb elles reuneix cada vegada major batgage per a, avui, demà o demà passat, anar ampliant la qualitat de relació amb el seu món i creixent com a ésser humà”.
O si es vol en paraules d’Italo Calvino som: “Baules de l'harmònica i infinita cadena per la qual es transmeten els contes populars, baules que no són mai purs instruments, transmissors passius, sinó els seus autèntics autors’”.[1]
Els contes, la tradició popular, ens conformen com a poble, i lluny de dividir-nos ens uneixen, convoquen al grup, com diu Rodríguez Almodóvar. No només el que contem, el que amaga el que contem, sinó també com ho contem. Els contes són els mateixos, parlen de les mateixes coses. “La circulació internacional com a patrimoni comú no exclou la diversitat que s'expressa a través de l'elecció o rebuig de certs motius”, com afirma Vittorio Santolini.
Les narradores i narradors orals ens valem de les recopilacions que els altres han fet per a buscar les nostres fonts, localitzar els nostres contes… Existeix molt material recopilat, editat, classificat, comentat… En les biblioteques, en les llibreries de vell, en les de nou. S'han editat i s'editen molts llibres que parteixen de la tradició oral. Alguns en part mantenen la forma original del conte oral, més bé la forma que aquell dia li va donar l’informant i el recopilador va captar. Altres estan excessivament lieraturitzats. Fins i tot n’hi ha que s'emmascaren com contes d'autor i n’amaguen un de tradicional. Tots requereixen d'un treball previ per a ser oralitzats i perquè el narrador els faça seus.
Però sobre aquestes recopilacions hi ha molt escrit i molts camins per a estudiar-los. D'elles no en parlarem.
Ara bé, el que avui ens interessa és trobar les sendes que transiten la memòria i la transmeten de boca a orella. Saber quins són els recursos per a recompondre aquest trencaclosques al que li falfa una peça, la de l'oralitat en l'oral i no en l'escrit, seguir la cadena des de la baula anterior. Llançar-nos gravadora en mà als carrers empedrats i enregistrar les maneres, les paraules precises, les pauses, les mirades que fan el conte i que el paper no pot recollir. I és que, com deia Italo Calvino, “tenim la humil fe en un déu ignot, agrest i familiar, que s'oculta en la parla dels paisans”.[2] I d'això va el Butlletí.
Francesc Gisbert, professor, escriptor i folclorista ha escrit l'article “El pastor d'històries”, en el qual ens conta com es va acostar a un home major, solitari i taciturn i com, al narrar les seves històries, els contes que li havien contat el van transformar en un xerraire i un bon informant.
També trobaràs un calaix ordenat de recursos sobre tradició oral al qual pots accedir sense necessitat de pujar el carrer empedrat, a un clic de distància. No em refereixo a reculls de contes sinó a pàgines web en les quals hi ha gravats infinitat d'hores en àudio i en vídeo de persones majors contant tradició: contes, romanços, succeïts, cançons, endevinalles, embarbussaments… i algunes històries de vida. Un còmode recurs per a impregnar-nos de maneres de contar i al que he titulat “L'antropòleg a casa”.
El criteri de selecció d'aquestes pàgines ha estat que estiguen en alguna de les llengües de l'estat, encara que també n’he inclosa una en portuguès. Ens interessava que els registres foren bons i que s'entengués els informants sense dificultat. Hem obviat els fons de conegutsfolcloristes i ens hem centrat en aquells recursos d'institucions, grups de treball, etc., que no tenen massa recorregut entre els narradors.
Esperem que el Butlletí siga del vostre interès i ens ajude a pujar el carrer empedrat, gravadora en mà.
[1] Calvino, Italo, (1956) Cuentos populares Italianos, Vol. I, Madrid, Siruela. p. 45.
[2] Calvino op. cit. p. 54.