castellà
Diuen que en el fantàstic món de les rondalles hi ha un enigmàtic castell anomenat d’Iràs i no Tornaràs, també es parla d’Aliorna o Liorna, una terra on qui hi va no en torna –o potser és “qui hi va no hi torna?”-, i de llumenerets blaus que indiquen al viatger que allà, en aquell punt llunyà que just just es destria brillant entre la fosca, hi ha unes cases on s’hi escondeix quelcom fascinant i secret... L’espai de les rondalles és un espai genèric, sovint poc detallat, format per camins que es bifurquen i boscos espessos, hostals providencials, cases on hi surt por cada nit, jardins subterranis on el cel i el sol hi llueixen com si fossin sobre la terra i no dins les seves entranyes, coves que encobreixen mil perills inconeguts, palaus lluents d’encantament i castells que defensen i amaguen, que mostren i atreuen, que són alhora fita i punt de partida.
El castell és, doncs, un escenari habitual a les rondalles de la nostra àrea cultural. A vegades no es fa gaire diferència entre palau, fortalesa i castell, són termes que s’usen gairebé com a sinònims. Però, en principi, la fortalesa té una funció bàsicament defensiva, el palau una funció essencialment residencial i el castell combina ambdues. Així, els castells solen estar situats en indrets estratègics –sovint en llocs elevats per controlar el territori- i voltats de muralles que els defensen de qualsevol atac i des de les quals hom pot atacar l’enemic. Sovint són bastits en indrets que delimiten i guarden les fronteres. Complementen les sòlides murades altes torres dins les quals aixoplugar-se del perill i des de les qual poder veure ben lluny, fins a l’horitzó. I sovint els castells es troben voltats per un fossat que es pot omplir d’aigua i així reforçar-ne l’aïllament i la defensa. Però també compten amb espais d’habitatge: sales, cambres, cuines... on desenvolupar una vida de comunitat o de família.
Tanmateix, el castell a les rondalles és essencialment un espai simbòlic, equiparable a vegades al de la torre. La narrativa oral és poc descriptiva en general, la seva essència és l’acció, el desenvolupament narratiu. És per això que qui narra just sol anomenar l’espai –que conceptualment ja es revela en qui escolta- o bé el descriu de manera sumària, en canvi, en les versions escrites a vegades en podem trobar més detalls, que no sempre podem saber si es deuen a la veu del narrador oral o a la ploma de qui l’ha escrita. Dels castells, a les rondalles, se’ns diu poca cosa, però es destaca la seva presència imponent, la seva magnificència o la seva inexpugnabilitat. El castell és el centre del poder de la reialesa, la casa del rei i –per tant- dels prínceps i princeses que en són fills i hereus. Però, paral·lelament, en el castell s’hi desenvolupa també la vida de l’exèrcit –els soldats que el defensen- i la dels servents –criats i criades, dides, mainaderes, majordoms, cuiners, jardiners, cosidores, rebosters, armers, etc. Sovint hi ha una interrelació entre els dos mons –una veritable tensió argumental- que es resol amb l’ascens social de l’heroi o l’heroïna, que pot accedir a casar-se amb un príncep o una princesa gràcies a les seves qualitats positives, el seu enginy, la seva bondat o la seva intel·ligència, aleshores el castell esdevé una part de la recompensa, el símbol clar de l’èxit.
Com és sabut, un gran nombre de rondalles meravelloses s’articulen a l’entorn del tema o motiu del viatge. El protagonista –sigui home o dona- es veu empès per les circumstàncies a sortir del seu entorn i anar a un altre indret, llunyà, a la recerca de quelcom. A vegades l’objecte cercat és una persona, altres es tracta d’un element màgic o –en alguns casos, com a les rondalles del cicle de l’espòs transformat- cal que l’heroïna –o l’heroi- quedin en aquell indret per un temps indeterminat en companyia d’un esser sobrenatural d’aspecte ferotge i siguin capaços de resistir les proves que la nova vida els presenta, tal com passa a la coneguda història de “La bella i la bèstia”. Moltes vegades aquest lloc de destí és un castell. Esdevé aleshores un lloc màgic, un indret misteriós habitat per éssers dotats de poders sobrenaturals, on no regeix la lògica de la realitat coneguda. Així, a la rondalla “Es castell d’Iràs i no Tornaràs” en la versió que publicà Antoni M. Alcover en el seu conegut Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó (tom 7), el castell al qual es refereix el títol és el lloc on regna un obscur personatge –un esser maligne equiparable al diable- pare de tres donzelles. L’heroi –en Bernadet- hi ha d’anar, per una promesa que –en mala hora- féu el seu pare. Tant l’anada com la tornada del castell d’Iràs i no Tornaràs presenten nombroses complicacions i perills. En Bernadet ha de viatjar infatigablement muntant el seu cavall, obtenir informació de tres vells ermitans –que són reis dels animals de la terra, dels peixos del mar i dels ocells del cel, respectivament-, volar quinze dies per damunt la mar sobre el llom d’una vella i enorme àguila, seguir les instruccions que li donarà una jaia de cinc-cents anys, prendre d’amagat l’anell de na Fadeta –la filla petita del rei del castell- i després seguir estrictament les instruccions que ella li dóna per poder salvar la vida. Un cop al castell, haurà de realitzar les tasques impossibles imposades pel rei –que només es poden realitzar màgicament amb l’ajut de na Fadeta i els éssers màgics que ella domina –els petits homenets i donetes de colzada i els dimonis boiets- per poder-se casar -després de reeixir en un procés de selecció enganyós- amb la noia que li ha robat el cor. Un cop casats, però, i per fugir de la ira del rei, hauran d’emprendre el viatge de retorn i –per escapar a la persecució- usaran l’encantament que els permetrà a ells i al seu cavall transformar-se primer en un carboner i una sitja de carbó, després en un pastor i una guarda d’ovelles i, finalment, en una lleona, un tigre i un onso que destrossaran a queixalades el perseguidor. En tota aquesta complexa peripècia, el castell és un escenari important però poc descrit. Per frases esparses, sabem que té torres, carrera, portassa, menjador amb una taula ben parada, cambres amb set matalassos, botiga, celler i estable on s’hi guarden tres cavalls, un que corre tant com el vent, l’altre tant com la vista i el tercer tant com el pensament. És però –essencialment- un espai simbòlic on conviuen la bellesa –de les tres filles del rei malvat-, amb la lletjor de l’ànima del pare, el prodigi –els tres cavalls, els éssers fantàstics que fan els treballs impossibles- i la riquesa, la vida quotidiana i la vida sobrenatural, la intel·ligència –se’ns diu que el rei és molt llest però que la seva dona ho és set vegades més i encara ho és més la filla petita- i la violència capaç de perseguir i aniquilar. Per tant, el castell d’Iràs i no Tornaràs el podem entendre com una metàfora del viatge al nostre interior, on conviuen els nostres sentiment positius amb les nostres emocions negatives, la nostra bondat amb la nostra maldat, el cor i el cervell, l’impuls i la raó, el coratge i la feblesa. Anar al castell, amb tots els perills que comporta, és fer el camí cap a la nostra maduresa personal. En arribar, ser capaços de passar les proves que la vida ens posa, de triar la persona que ens farà costat, de rebre ajut. Tornar-ne és posar en acció tot allò que hem après amb enginy, intel·ligència i fermesa. La recompensa és l’equilibri de l’etapa adulta, establir cada cosa al seu lloc i valorar allò que tenim i pel qual hem lluitat.
El castell és l’indret on anar, la murada a escalar, l’espai on assajar una nova vida, la fortalesa a la qual conquerir allò que desitgem, la torre des de la qual mirar i calibrar el que ens envolta, el pont llevadís que podem obrir als amics i tancar als enemics, la protecció desitjada de les inclemències del món, el palau de la vida d’or a la qual tots aspirem. El castell és dins nostre, el camí per arribar-hi és un laberint, el fil de la vida ens marca l’itinerari a fer i desfer, on anar i d’on tornar, més rics, més savis, més humans.