Explicar contes en dos idiomes no hauria de tenir cap altre complicació que saber els idiomes (evidentment). Els idiomes s’aprenen i són un element mecànic que serveix per comunicar-nos... tot i que el millor, sobretot a l’hora d’explicar, és que no s’hagin hagut d’aprendre sinó que vinguin de sèrie, que se sigui bilingüe. Quan s’explica és més pràctic concentrar-se en les idees que es volen transmetre sense haver-se d’entretenir buscant les paraules per fer-ho, perquè el conte flueixi.
Un servidor és bilingüe i en aquest sentit mai he tingut problemes a l’hora d’explicar contes. El que sí he tingut han estat dubtes a l’hora de triar un repertori fora del meu àmbit lingüístic.
“L’idioma és el principal vehicle d’expressió de les cultures”, del que es desprèn que a cada llengua li correspon una cultura diferent, una forma concreta d’entendre el món, una mitologia, uns referents.
És clar que de la mateixa manera que s’és bilingüe, també es pot ser bicultural... però sempre una d’aquestes cultures és més marcada que l’altre.
Quan a fora de Catalunya, en el meu cas, he observat el que explicaven altres narradors i la reacció del públic, sovint he sentit la necessitat de canviar la forma d’explicar, perquè he pensat que els meus referents no s’acabarien d’entendre prou bé.
Essent bilingüe, explicar contes en dos idiomes és fàcil (bé, més que fàcil és natural), però fer-ho amb altres referents culturals és subtilment diferent.
Aquest article es va publicar al Butlletí núm 47 de AEDA - Diversitat lingüística i narració
